Ruta del Corb

Ja fa dies que vam fer aquesta excursió amb el Xavi, va ser en aquells dies en que els ànims començaven a fer aigües i ens fèiem preguntes uns a altres sense saber ben bé que respondre'ns... Aquest cap de setmana i també avui he estat de nou amb ell, i ens hem fet un fart de riure plegats... el molt cabró no ha perdut l'humor "insert coins" jua, jua, jua!

La ruta del Corb surt del hotel Can Boix (Peramola) i està totalment marcada amb fites de fusta. Té un recorregut molt assequible de gairebé set quilòmetres i 335 metres de desnivell positiu.

El primer tram el fem seguint el torrent de Font viva, per després començar a pujar més dret en direcció a les roques de Sant Honorat, on abans d'arribar-hi agafarem un corriol a l'esquerra que ens durà sota les mateixes roques de Sant Honorat.

En aquest punt ja hem fet gairebé tot el desnivell de la sortida, ja només ens caldrà obrir força els ulls i la ment per poder mirar i gaudir del paisatge i entorn. Realment impressionants les vistes a la vall, el Sentinella, barranc de Sant Honorat i l'agulla dels Tres Ponts.

Seguirem caminant en direcció a la Roca Llarga i Coll de Mu, punt on trobarem un cable que ens facilitarà, si ho necessitem, el creuar la zona més complexe del recorregut. I en uns metres ja ens trobarem a la pista que passa per sota la Roca del Corb i Agulla del Corb. En aquesta agulla farà un parell d'anys vaig escalar una vieta curiosa amb el Xavi, la Via Anazasi.

I ja només ens caldrà seguir avall per la mateixa pista i sempre amb tendència a l'esquerra. Ens veiem a les fotos ; )

Aizkorri

Quan vàrem començar a preparar les vacances de Setmana Santa, i mentre miràvem els llocs per on ens voliem deixar caure, vaig veure que passariem a prop de Zegama i per tant del seu emblemàtic Aizkorri. Recordava haver llegit alguna cosa d'aquest massís en les cròniques que es fan de la marató de muntanya de Zegama... i ja que hi érem perquè no pujar-hi?

De les variants per assolir aquest cim vam triar la del Santuari d'Arantzazu, semblava que era una de les millors opcions per la quantitat de informació que hi vam trobar. El pic està situat en un massís muntanyós que porta el seu mateix nom. Em va recordar una mica al Cadí i amb una cara nord també amb força ambient.

El dia estava tapat però semblava que encara aguantaria. Vam sortir a peu des del Santuari d'Arantzazu i en direcció a les campes de Urbia per una pista/corriol que estava més que trillat, no hi havia pèrdua. Un cop a les campes d'Urbia la Laia va decidir quedar-se al refugi... sempre no es pot arribar a dalt.

Des d'aquest refugi hi ha unes vistes que mereixen dedicar-hi el seu temps, jo vaig gaudir-ne mentre pujava en direcció a les "xabolas de Arbelar", lloc on la cosa es posa més dreta per un corriol de calcari que en poc més de mitja hora, i seguint les marques de pintura groga, em duria a un refugi de la federació Vasca i a la ermita de Sant Cristo, edificacions que estan just a tocar del cim de l'Aizkorri.

Els núvols presents van fer d'aquell paisatge un moment per recordar. Em va cridar molt l'atenció una bústia en forma de destral que hi havia al cim... i em va fer pensar en la força i caràcter de les persones que viuen i han viscut en aquest país. Si mai marxés de Catalunya segur que m'haurieu de trobar al país Vasc! Ens veiem a les fotos...

La Serrera 2009

Vaig començar la temporada d'esquí de muntanya a Tignes amb el Joanet, Guilla, Capdevila i cia. Tenia ganes de calçar-me els esquís aviat i si em posava prou valent fer alguna de les curses d'esquí de muntanya que alguns anys enrera ja havia fet... Total que al final entre una cosa i una altra i, malgrat que vaig començar molt bé, de curses res! Hi ha moments en la vida de les persones que el que menys un necessita és sentir-se forçat a res, i fer metres i més metres se'm feia una muntanya (i mai més ben dit).

Però una tarda el Guilla fent un cafè va instruir-me (jo li vaig demanar eh) en quan i com fer aquests metres de desnivell, i dies després el Joanet m'apuntava a una cursa mentre em deia: si després no hi vas cap problema! Doncs res que entre un i l'altre cap a la Serrera...

La travessa de la Serrera la vaig fer ja fa uns anys quan encara les neus permetien sortir de la vall de Ransol per pujar fins el cim de la Serrera i acabar baixant al refugi de Sorteny... quins temps!

Aquest any, i degut a les recents nevades i posteriors ventades, la organització va decidir canviar el recorregut i realitzar-lo a tocar de l'estació d'esquí de Soldeu on els metres estaven assegurats.



Vaig pujar amb el Jordi i allà ens vam trobar una bona colla d'Andorrans. Inicialment havíem dit de fer-la plegats, però com sempre passa en aquestes ocasions "donde dije digo digo Diego" i al final marica l'últim... que per cert aquest any no vaig ser jo jua, jua, jua! Ens veiem a les fotos ; )